Històrics

Beastie Boys – Hot Sauce Committee Part Two

Encara recorde les anades i tornades de Garganes amb Tanoku rapejant-nos per l’avenida, on aweles espantades ens miraven amb cara rara… era música nova per a nosaltres, almenys per a mi…

Primer va vindre RAGE i després els Beastie… Recordeu el vídeo de presentació de To The Five Boroughs live @ Letterman show rapejant Ch-Check It Out…?

o que em dieu the Tripple trouble…?

No Sleep Til Brooklyn del grandísim  Licensed To Ill…?

i així seguiriem dies…

Ara tornen amb un treball realment bo, sense res de relleno, on seguixen representant el rap de veritat. Amb vosaltres:

Hot Sauce Committee Part Two

Passeu bon dia! 😛

Advertisements

Depeche Mode – El silenci més sorollós

Normalment la pèrduda del cantant, compositor principal i líder suposa per a un grup una gran crisi, que se sol traduir en discos de qualitat inferior, en intents poc fructuosos per tirar endavant, i en el pitjors casos en la mort o disolució de la formació. Quan al 1981, Vince Clarke, líder i compositor principal abandonava Depeche Mode, just després d’haver finalitzat la seva primera gira, no foren pocs els que vaticinaren la fi o al menys un tall en la continuitat de la banda britànica. En aquell moment, la notícia de que la banda seguiria endavant, però en aquest cas comandada per un jove Martin Gore, sonava per a la premsa com un canvi que fa un entrenador de futbol quan la seva estrella es lesiona. Durant els 9 anys següents, quedà patent que les previsions eren errònies, i que Gore era capaç de tirar endavant amb el grup sense cap problema. No obstant, fou en aquell primer any de la dècada dels 90 quan esborraria qualsevol record o ombra que Vince Clarke podia haver deixat.

Quan el setè àlbum de la banda d’Essex sortí a la llum amb el nom de Violator, ningú podria imaginar la repercusió que aquell disc tindria, no sols quant a volum de vendes, si no en l’evolució de la música electrònica dels 90 que acabaven de començar. D’aquell meravellòs àlbum sorgí un dels himnes més corejats de la història de la música: Enjoy the silence. El tema pot semblar senzill, de fet no ha de ser molt complicat escriure un himne al silenci, pensaran alguns. Però la realitat es que aquelles notes de guitarra, els cors de la tornada, i els evocadors sintetizadors del final de la cançò posen els pels de punta al més pintat. I què dir quan un escolta (i veu) la interpretació que Depeche Mode feren d’aquest tema al 2006 al festival Rock Am Ring, davant una multitud que quasi es perd per l’horitzó, on inclús s’atreveixen a fer una variació del ritme del tema… senzillament brillant.

Amb raó, després d’escoltar aquest disc, un periodista musical digué “Els grans grups solen tenir un gran compositor, Depeche Mode en tenien dos”

Bona prova de la petjada històrica que Enjoy the silence ha deixat generació rere generació en aquestos vint anys, és la quantitat de versions que grups d’arreu del món i de gèneres tan dispars com la música d’orquestra, el country, el folk, el Nu-metal, el punk rock, l’indie pop o la música house més comercial, han fet d’aquest tema. Hem creat una llista a Spotify amb una petita mostra d’alguns d’ells. Gaudiu-la

Mil formes de cantar al silenci


“Si me dices mone a Barcelona, lo dejo todo!!! BAM ’10!”

Aquest finde ha estat un dels millors que recorde. Dijous em disposava a pegar-me la siesta i de sobte va sonar el celular. Era Frariri (Francisco Ripoll Ripoll) dient-me que ens anavem a Barna. Jo deia no pot ser, aquest xicón s’ha fotut Popper amb Toseína i està en la quinta Lluna de Saturn…  Però inexplicablement 5 hores després i amb una parada obligada a Ikea ja estavem a la ciutat del Sonar.

Hem pogut vorer concerts del Bam al Fòrum, conéixer a nova gent (gràaaacies Esther, Vic i Santi per eeeixos fantàstics llits), recórrer toot el centre, anar al Macba, i explorar un poc de la nit catalana al fantàstic Razz de la mà de la nostra benvolguda Anna i del seu noviet Javi. Un tio dptm per cert!

La Razz em va deixar flipat. Ens vam trobar a Omar Leon a la Lolita i vaig aaaalucinar amb la sessió remember que és va marcar… oooh Sideral, oooh Megabeat, quina plorera em va agafar…!

Un molt bon viatge, amb uns molt bons amics, del que ara sols ens queden el records i les fotografies… I el saber que em deixat a molta gent que coneixiem sense visitar, pel que ens tocarà pujar de nou molt prompte…

This slideshow requires JavaScript.

Anneta, Albert, Quiquet, I love You! 🙂


Liberty City – Some Lovin’

Hi han temes que et fan menejar el muscle, que et fan botar, temes que et fan cridar, que et fan volar, temes que voldries ballar tota la nit… Aquest és un d’ells.

I aquesta és un altra joia del 94′ que acabe de pujar a soundcloud. Igual que Some Lovin’, va estar editat per Tribal America i va ser tot un hit a mitjans dels 90. I es que a qui no li agraden els vocals del house dels 90′ amb aquelles linies de drums contundents que envoltaven les cançons amb uns tocs tan funky house… Espectacular.

Liberty City – If You Really Love Someone (Murk Dubs Again)


The Beatles – Quan un single deixa de ser un “senzill”

I avui inicio la meva participació a 45 Express, un projecte vinculat i agermanat amb 45 Revolucions i al qual no m’he pogut negar a participar. Si bé la tasca que el meu company Carlos ha tingut durant aquest temps en aquest blog és tractar d’introduir novetats i rareses de la música alternativa, jo vull afegir una nova categoria. Es tractarà de rememorar moments històrics i mítics de la música moderna, per omplir les nostres oïdes de nostàlgia i perquè no, descobrir petites curiositats

I començarem aquesta secció parlant de la que de ben segur es la banda més gran de totes, i estem parlant com no de The Beatles. D’ells s’han contat milers d’històries i s’ha parlat de cadascuna de les etapes de la seva història. Pero avui ens centrarem en un petit instant de tots aquells anys, concretament en l’any 1967. Ens trobem en el que potser és el moment més brillant i creatiu de la història de la mítica banda britànica, que havia llençat l’any anterior l’àlbum Revolver (1966), on es trobaven cançons mítiques com Eleanor Rigby o Tomorrow never knows. The Beatles es trobaven als estudis EMI gravant l’obra mestra que acabaria per consagrar-los com la banda més mítica de tots els temps: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. No osbtant, abans del llançament d’aquell mític LP, i per respondre a les pressions de la discogràfica Capitol Records, el grup decidiria llençar un doble single amb dues cançons de les que havien gravat per al nou disc. Ningú podria imaginar que aquell single, llençat al públic com qui dona un poc de menjar al gos perquè no moleste, es convertiria en un dels senzills més grans de la història.

(more…)