Author Archive

Lemâitre – Coffee Table

Avui acabem exàmens! I quan un acaba es troba en un punt d’optimisme ideal per escoltar certs tipus de música. I per això avui us portem als noruecs Lemâitre. Amb un nom que homenatja a un dels grans estudiosos de la teoria de la relativitat, i descobridor de la teoria expansionista del univers Georges Lemâitre, aquest duo nòrdic ha signat una brillant edició de dos discos. Relativity és en realitat un disc distribuït en dues edicions separades (numerades amb Relativity 1 i Relativity 2) on trobem un total de 9 temes desenvolupats en la vessant més experimental de l’electrònica alternativa (o com alguns l’anomenen, Indietrònica). Una de les cançons més animades i festives d’aquesta edició és Coffee table

Però per si us heu quedat en plena motivació, us deixem ací els sets dels dos àlbums complets. Costa decidir-se sols per un tema!


Passion Pit – Take a walk

Han passat ja 3 anys des de la publicació de l’àlbum de debut dels nordamericans Passion Pit. Tot i que ha estat un període vertiginós per ells, on han remixat fins la cançó del telediari i s’han fet un lloc com a remixers fixos de les grans estrelles del pop comercial (tema que ja vam abordar ací l’estiu passat), eren molts qui demanaven una continuació a aquell brillant Manners (2009). Per fi, els de Massachussets han decidit deixar-se de tant de remix i tornar a la composició. A finals del proper mes de juliol podrem gaudir de Gossamer, el seu segon disc. Mentrestant, ens envien aquest Take a walk


Dragonette – Let it go

Malgrat que amb la publicació del seu darrer disc Fixin to thrill al 2009 es van fer un lloc a l’escena electropop alternativa internacional, l’èxit definitiu els arribà als canadencs Dragonette d’una manera molt més simple. Al 2010, el dj i productor Martin Solveig els escollí per posar veu i música al seu single Hello. I per molt que la cançó sona bé, no deixa de ser un dels típics blufs electrònics als quals els dj’s comercials del moment  ens tenen acostumats. Però clar, el fet de codejar-se amb un dj que comparteix esfera d’èxit amb David Guetta o Bob Sinclar… va portar el senzill a sonar per tota Europa de forma incansable durant tot 2011.

Un any després, i encara amb la resaca d’aquell èxit fugaç, els canadencs tornen al seu camp i ens han promés un nou disc, que esperem que no tinga els problemes de distribució dels dos anteriors. Abans però, ens han regalat un petit avanç per a fer goleta. Let it go és un single enèrgic que, per a tranquilitat de tots els seus seguidors,s’allunya del bluf de Hello i ens torna als Dragonette originals. Gaudiu-lo!

Dragonette – Let it go


2011 en 5 cançons

Fa uns dies publicàrem la llista de les cançons més visitades al nostre blog. Així i tot, no ens cansem de recordar un 2011 que, en el terreny musical, ha estat molt profitós. En aquest nou repàs us presentem una llista curta amb els 5 temes que per nosaltres han marcat el 2011, el que es podria considerar com el Top 5 de singles de l’any segons 45 Express.

 

5. Houdini (Foster the People)

De totes les cançons incloses al seu àlbum de debut Torches, Houdini és la més rodona. Ho és per les contundents percussions que marquen la base, ho és pels seus cors, pels falsets però sobretot per la maranya de sintetitzadors que conformen les seves melodies. Un tema que va de menys a més i que costa treure’s del cap

 

 

 

4. What the water gave me (Florence + The Machine)

Que Florence Welch i els seus The Machine són terriblement capaços de crear autèntiques bombes de rellotgeria en forma de música és un fet que va quedar demostrat amb Rabbit Heart o You’ve got the love. Al seu segon disc no ens han volgut deixar amb les ganes de més i s’han tret de la xistera aquesta meravella. Potser l’atractiu de What the water gave me recau en la seva immediatesa, sobre tot si la comparem amb els altres temes inclosos a Ceremonials. La presència encertadíssima dels orgres Hammond i les guitarres elèctriques acompanyant la incansable arpa de Tom Monger creen una base “terrenal” dins un disc que sembla d’altres altures. El crescendo i la increïble veu de Florence fan la resta. Per cert, prova d’agudesa visual: sabríeu reconéixer els mítics estudis on està gravat el vídeo abans de que Florence ho desvetlli al final?

 

 

 

3. I follow rivers (Lykke Li)

I follow rivers és la cançó amb majúscules dins la genial obra de la sueca Lykke Li, Wounded rhymes. Sura en un mar de raresa, d’ambient asfixiant fins a la irrupció sorpresiva de la tornada, que sembla inclús donar altres aires a la cançó. El premi per a la cançó no és per ser un “temaso” pròpiament dit, sinó en reconeixement a la grandíssima creativitat d’aquesta jove artista, reflectida en aquest preciós tall.

 

 

 

Us pensàveu que us deixaríem així? I follow rivers també és un “temaso”, sols que vist des d’una perspectiva diferent. Això degué pensar The Magician quan va fer aquest remix. Noteu que el remix és clavat, però amb la presència d’un piano marcant acords i una base nova que el vesteixen de nit i el fan apte de ser punxat en qualsevol pista. Atents a la crescuda final!

 

 

2. How deep is your love? (The Rapture)

Si encara sona en el vostre cap el piano del tema anterior us vindrà de meravella per enllaçar amb el que inicia aquest himne del 2011. El ritme simulant les palmes, els sintetitzadors que es van incorporant, fins a un pont on amb la incorporació del saxo es van barrejant els diferents motius del tema en un final que resulta trepidant. I es que si alguna cosa ha tingut aquest any, han estat finals taquicàrdics amb saxos. Us deixem aquí l’enllaç de 45 Express on us vam introduir el tema.

 

 

1. Midnight city (M83)

Si bé sempre s’ha dit que triar el número 1 d’una llista és difícil, en aquesta no ho ha estat gens. Podríem dir que la meravella creada per Anthony Gonzalez ha guanyat per golejada a la resta de cançons del 2011, i no precissament perquè les altres no siguin bones. Si no l’escoltàrem en so digital, segurament pensaríem que es un d’aquells temes que sonaven a les discoteques fa 25 anys, entre l’Hymn d’Ultravox i el Bizarre love triangle de New Order. I es que Midnight city no es altra cosa que un brillant homenatge als hits dels 80, però amb un millor sabor de boca. No falta el toc hortera amb aquells estranys crits que inicien la cançó i l’acompanyen quasi en la seva totalitat, ni tampoc aquelles bases que sonen a llauna. No obstant, lluny de ser un simple himne hortera, Midnight city incorpora a aquests tòpics altres detalls que al record dels 80 quedaren tapats per les muscleres i l’extravagància, i la transformen en un hit incontestable. En primer lloc les harmonies dels teclats (obviament analògics) que creen una mena de cinta transportadora per on després caminarà el gros de la cançó caracteritzat per una maranya de sintetitzadors i efectes que creen l’atmosfera perfecta per acompanyar la veu que canta waiting in a car, waiting for a ride in the dark en un crescendo final que posa els péls de punta. Per si encara no hi havia prou, Gonzalez tanca la seva obra mestra amb un solo trepidant de saxo (com ja havíem dit, l’any dels grans finals amb saxo) que corona el tema i ens obliga una i altra vegada a tornar a polsar el play. Senzillament i sense cap mena de dubte per nosaltres, l’himne amb majúscules d’aquest 2011. Gaudiu-lo


Passion Pit – Com mirar a la cara a la música comercial

A 45 Express ens encanten els Passion Pit. No és el primer post que fem d’ells i de la seva genial carrera amb un EP i un grandíssim disc en poc més de dos anys. No obstant si avui ens fixem ens el de Massachussetts és per una segona vessant dins el seu pas pel panorama de la música electropop.

A part de fer grans discos, els nord-americans ens tenen acostumats a remesclar temes de renom dins el panorama alternatiu de tal manera que costaria reconéixer-los. I és que si fas un remix, perquè no fer més feina de la normal i crear un tema quasi nou? Gràcies a la seva excepcional capacitat de crear noves melodies amb els seus sintetitzadors, hem descobert visions totalment diferents del Alligator de Tegan and Sara, l’Undercover Martyn de Two Door Cinema Club, o el This too shall pass dels OK Go.

Estem tristament acostumats a que cantants o grups d’índole comercial versionen grans temes de música alternativa i acaben destrossant-los, com passà l’any passat amb Shakira i l’Islands de The XX. Passion Pit ens conviden a “venjar-nos” fent remixos de temes “superventas” dels artistes comercials de més renom. Amb la seva particular costum de canviar completament un tema per remesclar-lo, el resultat obtingut són temes quasi nous, que segurament no agradarien en excés al mainstream, però que a nosaltres ens pot ajudar a mirar a la cara a la música comercial.

Així us presentem tres versions de temes molt coneguts i molt sonats a tot arreu, però vistos d’una manera totalment diferent. Com ara el Grenade de Bruno Mars (amb uns arranjaments electrònics impressionants que eliminen o suavitzen l’excessiu “sucre” de l’original), el Telephone de Lady Gaga i Beyoncé (convertit en un trencapistes d’altes hores de la matinada) o el California Gurls de Katy Perry (on posats a canviar, s’ha eliminat la veu de Katy, i canta Michael Angelakos, la veu líder del grup)

Tot i que us avise que a Youtube teniu una versió “accelerada” del remix, si voleu l’original, està a Spotify


Depeche Mode – El silenci més sorollós

Normalment la pèrduda del cantant, compositor principal i líder suposa per a un grup una gran crisi, que se sol traduir en discos de qualitat inferior, en intents poc fructuosos per tirar endavant, i en el pitjors casos en la mort o disolució de la formació. Quan al 1981, Vince Clarke, líder i compositor principal abandonava Depeche Mode, just després d’haver finalitzat la seva primera gira, no foren pocs els que vaticinaren la fi o al menys un tall en la continuitat de la banda britànica. En aquell moment, la notícia de que la banda seguiria endavant, però en aquest cas comandada per un jove Martin Gore, sonava per a la premsa com un canvi que fa un entrenador de futbol quan la seva estrella es lesiona. Durant els 9 anys següents, quedà patent que les previsions eren errònies, i que Gore era capaç de tirar endavant amb el grup sense cap problema. No obstant, fou en aquell primer any de la dècada dels 90 quan esborraria qualsevol record o ombra que Vince Clarke podia haver deixat.

Quan el setè àlbum de la banda d’Essex sortí a la llum amb el nom de Violator, ningú podria imaginar la repercusió que aquell disc tindria, no sols quant a volum de vendes, si no en l’evolució de la música electrònica dels 90 que acabaven de començar. D’aquell meravellòs àlbum sorgí un dels himnes més corejats de la història de la música: Enjoy the silence. El tema pot semblar senzill, de fet no ha de ser molt complicat escriure un himne al silenci, pensaran alguns. Però la realitat es que aquelles notes de guitarra, els cors de la tornada, i els evocadors sintetizadors del final de la cançò posen els pels de punta al més pintat. I què dir quan un escolta (i veu) la interpretació que Depeche Mode feren d’aquest tema al 2006 al festival Rock Am Ring, davant una multitud que quasi es perd per l’horitzó, on inclús s’atreveixen a fer una variació del ritme del tema… senzillament brillant.

Amb raó, després d’escoltar aquest disc, un periodista musical digué “Els grans grups solen tenir un gran compositor, Depeche Mode en tenien dos”

Bona prova de la petjada històrica que Enjoy the silence ha deixat generació rere generació en aquestos vint anys, és la quantitat de versions que grups d’arreu del món i de gèneres tan dispars com la música d’orquestra, el country, el folk, el Nu-metal, el punk rock, l’indie pop o la música house més comercial, han fet d’aquest tema. Hem creat una llista a Spotify amb una petita mostra d’alguns d’ells. Gaudiu-la

Mil formes de cantar al silenci


The naked and famous – Sang nova

Tot i que les paraules “naked” i “famous” poden suggerir centenars de resultats aliens a la música en Internet, si els juntem formem el nom d’un grup de música que arriba a les ones de 45 Express després d’una llarga travesia des de Nova Zelanda.

A aquest 2010 que acabem de deixar, han estat una de les sorpreses més grates que ens hem emportat, després que debutaren aquesta primavera amb Passive me, aggressive you, un àlbum que ha arrassat al seu país natal i que ha arribat a Europa en part gràcies al genial treball dels mitjans britànics, que freqüentment sondegen el mercat de les antípodes per pescar joies com aquesta. Ara bé, no espereu trobar-lo en cap tenda del país, ja que per aquestes latituds només està disponible en format digital en iTunes.

Si preguntàrem a qualsevol músic quin seria el debut perfecte, ens contestaria que amb un disc rodó i més encara, amb un single brillant, que enganxés des del primer moment, que la gent ràpidament reconeguera al grup només escoltar-lo, i si es pot demanar, copar quan més aviat el número 1 d’alguna llista. Totes aquestes característiques les té el single de presentació de l’àlbum de debut de The naked and famous, que a més de ser un dels grans temes d’aquest 2010, arribà al número 1 de les llistes de Nova Zelanda en la seva primera setmana. I és que costa i molt, cansar-se d’escoltar Young blood