Top 50 Àlbums d’electrònica de la Dècada: 10-1


L’espera ha estat molt llarga, però per fi finalitzem d’una vegada el top 50 de música electrònica.
Trobem a uns magnifics The Avalanches, Cut Copy, Radiohead, Soulwax, M.I.A, Mylo, Burial, Justice, Vitalic i com no, els grans Daft Punk.

Són 10 joies que tot amant de la música hauria de tindre ja siga en format vinil o simplement a l’spotify. Mentre escrivia aquesta entrada, m’he tornat a escoltar varies vegades cada Lp i no podia evitar recordar tots els bons moments que aquestos sons m’han donat. Sobre tot moments d’estiu que enguany tornarem a reviure. Vos recomane que vos els passeu a l’ipod per gaudir-los a la platja. Els dies seran més feliços.

10. The Avalanches – Since I left You (2000)

The Avalanches va ser una banda australiana que es va iniciar com una banda de rock, però que al començar a trobar influències es van enamorar de molts sons de vinils vells i van acabar canviant les guitarres pels plats. Gràcies a aquest canvi radical, van aconseguir produïr un dels millors treballs de la dècada que serviria d’influència a molts artistes.

Es van utilitzar 3500 samples, tots directes dels acetats. Programes vells de tv dels 60-70 i pel·lícules antigues tenen cabuda en aquest collage sonor. Em ve al cap el Endtroducing de Dj Shadow, però Since I Left You resulta més relaxat, més melòdic i dinàmic.

Cada dj coloca cada un dels samples de tal forma que el so generat té un aire únic d’algun lloc del món. Desde ritmes funkies, passant per mambos caribenys, bossa noves, valsos, eurodance… Tot en un disc que sembla una única cançò. Un clàssic del nostre temps.

9. Cut Copy – In Ghost Colours (2008)

Hereus dels New Order o els Depeche Mode més afilats, el trio format per Dan Whitford, Tim Hoey i Mitchell Dean Scott, va ser clar guanyador al panorama musical electropop al 2008. Amb tocs de l’indie rock actual que deriva a l’electrònica, i amb el house dels 80 on es mesclava l’acid i la psicodelia, In Ghost of Colours està fet per a no deixar a ningú sentat.

L’única pega que li trobe es que abusen d’intros, outros i preludes, que resten força al conjunt, podent haver deixat els 49 minuts en un molt bon disc de 40. Siga com siga, aquest treball està replet de temasos absoluts e incontestables, perfectament vàlids per suar-los en la pista. Per a mi és un disc dels que t’alegren el dia, dels que fan que t’alces pel matí amb ganes de menjar-te el món.

8. Radiohead – Kid A (2000)

Kid A ens va demostrar que Radiohead seguia fent exactament el que volia per aquells temps. Si amb Ok Cumputer van donar la volta a tot el que havien fet fins el moment, i va ser considerat un disc absolutament crucial en la música dels 90, Kid A és una mostra de que Yorke i els seus encara tenien molt camí per recórrer en el difícil món d’inventar nous sons, noves cançons que s’allunyen de tot el que s’havia estat escoltant anteriorment.

El pasotisme comercial de la banda (no es sabia res del disc a una setmana del llançament, i no van llançar singles ni promos) va asustar a les grans discogràfiques, que van vorer com una banda aixina va arribar al nº1 als EEUU i a Anglaterra sense menejar un dit. I el millor de tot es que Radiohead no és la típica banda que van d’anti-comercials, anti-premsa i anti-tot. Simplement estan ahi, simplement fan bones cançons, simplement van seguir divertint-nos…

Entre les cançons del disc destacaria Everything in its right place, Optimistic e Idioteque. La resta, són paratges sonors dificilment classificables. Això si, emocionants, dolorosament emocionants.

7. Soulwax – Nite Versions (2005)

Els Soulwax van aprofitar l’èxit de dos d’ells, els germans Dewaele (més coneguts com 2manydj’s) per traure el seu segon disc Any Minute Now i posteriorment els seus Nite Versions. I com ja molts sabreu es menejen en diversos estils com ara el rock alternatiu, l’Indie, l’electro o el dance.

Els Dewaele van decidir donar forma de nou als temes de Any Minute Now i van juntar els seus dos alter egos (Soulwax i 2manydj’s) creant “l’àlbum definitiu d’electro-rock”, per cridar-ho d’alguna manera.

Energia a rebosar, bombos potents i sintes de locura per resucitar a qualsevol, proveu per exemple Miserable Girl o E-Talking

Aquest disc no pot faltar al mp3 per passejar pel carrer amb un sonriure, i menetjant el cap…

6. M.I.A – Arular (2005)

Parlar d’Arular no és sols parlar de M.I.A, ja que sense la influència en la producció de Diplo i Switch tot açò no tindria sentit. El cas es que aquestos genis es van unir i van cridar fort, “eh! tu! Que les coses es poden fer d’un alta manera! I fer-les bé i forrar-se sense vendre’s! I ademés nosaltres fiquem les regles! Te’n vens?!”

Les seues incursions sonores es convertixen en un estimulant mestissatge musical (hip-hop costa oest, electro, ragga, grime, bhangra…) e idiomàtic (tamil, inglés i argot). I cinc anys després el impacte ha estat tan gran que Arular ja ni tan sols sona trencador.

5. Mylo – Destroy Rock & Roll (2006)

Açò és un escocés que abandona el doctorat en California i torna a la seua terra amb el propòsit de produïr música electrònica. I és precisament en la seua pròpia habitació on crea Destroy Rock & Roll, l’únic disc fins el moment de Mylo. Açò el va convertir en the King of bedrooms Producers (els escocesos deuen ser molt casers, tal volta vos sone un tal Calvin Harris…).

Va sorprendre a la crítica i a tota l’escena ja que gent com Kylie, The Killers o The Knife van comptar amb remescles d’ell.

Desgraciadament la majoria del públic probablement es va quedar sols amb això, però ací estem per solucionar-ho. És cert que Drop the Pressure i Muscle Cars són dos trencapistes exquisits, i totes les cançons funcionen perfectament per separat, però amb Destroy rock & Roll passa el que amb tots els grans discs: és infinitament millor en el seu conjunt. I es que resulta un plaer escoltar-lo sencer, desde la introductora Valley of the Dolls, on un disfruta de la seua genial evolució, fins al remix de Tom Neville de Destroy Rock N Roll.

4. Burial – Untrue (2007)

Burial és l’estrella més obscura de la música electrònica i també un dels noms clau en el dubstep, gènere també elusiu, mescla de dub, drum and bass i techno minimalista, que va nàixer als barris del sur de Londres a principis de la dècada.

Pels seus ritmes atronadors, melodies ombries i visions apocalíptiques, l’estil pareixia condemnat a romandre en el subsol, alimentat per radios pirates i matinades londinenques. Però el boca-orella va fer que el primer disc homònim de Burial, que pintava un Londres futur afuegat baix l’aigua, es fera un eco més enllà de la premsa especialitzada. Amb Untrue no ha fet sino arribar la confirmació.

El seu segon treball és tan melancòlic com el primer, però afegix veus que pareixen d’un altre món, presències d’angels desgraciats, sorolls de claus de cotxe i molts dispars de metralletes com a bases. Narra històries de fantasmes, viatges en autobusos nocturns, ecos de festes pasades, nits solitaries en un McDonald’s…

Cançons com Archangel, que va anar directa a el millor del 2007, ens mostra la grandesa i la aparent simplicitat de la recta: un dels ritmes més contagiosos, atravesats per una atmósfera sedosa (i hi ha que dir-ho un altra vegada) nocturna, i amb un sampler vocal dels que lleven el sentit. Melancolia del carrer del nou segle. Una autèntica i absoluta joia.

3. Justice – Cross (2007)

És indiscutible el valor encara vigent de Cross. Demostren que qui tinga realment alguna cosa a dir, se l’escoltarà alt i clar, si el seu discurs és autèntic -el de Justice ho és-.

Un “triangle d’amor bizarro” cap a la música -melodies barroques, festival de samples, i soroll- fluix de forma que tomba temaso rere temaso tot allò el que s’havia de dir sobre la música electrònica. L’arribada de Cross fou per a molts la vida. I per a altres sols algo que respresentava un moviment que ja era vigent.

És inevitable la comparació amb els Daft Punk, ja que beuen d’ells a més no poder i també són francesos, però que ningú espere tampoc un Homework. S’aprecien paralelismes però no són iguals.

Vista la seua obra més recent, és poc probable que tornem a gaudir de Justice amb un nou Lp a eixe nivell, o almenys de la manera que ens té acostumats. Però sempre ens quedarà Waters of Nazareth.

2. Vitalic – Ok Cowboy (2005)

Musicalment el disc està plagat de guinys al rock, per analogia parlarem de La Rock 01 on un inconfusible arpegiador de Minimoogm, cruixent i amb tendència cap a la pujada de pitch, guia la cançò entre acompasades rítmiques de Charles a semicorxeres amb un segell totalment Vitalicious.

La cançò que dona al disc, Polkamatic, pren la melodia de les polkes centroeuropees, amb unes aceleracions i desaceleracions de tempo que fan dels sintes algo més orgànic, més humà, ones desafinades que venen i van, lleugers canvis de pitch que convertixen les melodies de Vitalic en algo melancòlic, tal volta algo propi de la personalitat de Pascal, un amant del nostre pais, potser degut a la seua ascendència espanyola.

El hit amb més repercusió en les pistes de ball de l’època va ser sens dubte My Friend Dario, on ens parla d’un tal Dario amant de la velocitat i les marxes altes. En aquest tall tenim que tornar a l’esperit rock, ja siga pel xicotet punteig loopejat, als flangers del desert o a les bateries rock band. Siga el que fora, es va incloure en el massiu encara que alternatiu recopilatori de Razzmatazz d’aquell any 2005.

Per últim es despedia d’aquest meravellós treball amb Valleta Fanfares un tema que actualment dj’s com Buffetlibre han reincorporat als seus sets, una impresionant batucada amb esència MIDI que eriça la pell de qualsevol oient.

1. Daft Punk – Discovery (2001)

I que dir d’aquestos personatges?! Després de revolucionar el món del house i l’electrònica de ball amb Homework, Daft Punk van tornar amb Discovery. Una sobredosis de pop, electro, synth pop, disco pop, amb un toc dels 70´s i 80´s.

Escoltar aquest treball es convertix en un viatge en el temps, ja que rendix homenatge al funky, a les discoteques, a l’eurodance e inclús a Kraftwerk. I van ficar de moda el dedicar-se a buscar samples utilitzats en temes del french house i utilitzar-los per crear hits com One More Time, Harder Better Faster Stronger o Crescendolls i presiocitats com Verdis Quo o Too Long.

És un exemple de bona producció, i li pega mil voltes a les produccions “originals” que s’han fet fins a dia de hui. És house agradable, samplejat fins la mèdula però divertit i ballable. Una obra d’art i segons nosaltres el millor disc d’electrònica de l’última dècada.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s